Publicado en la revista El Somontinero. Autor: Maria del Mar Quintana. Fecha de publicación: 20/01/1997
Ara fa un any vam iniciar un viatge cap a un petit poble d’Andalusia. Ja el coneixíem d’anomenada ja que no poques vegades havíem celebrat «San Sebastián», menjat «migas», sentit a parlar dels carrers que feien tanta pujada, de les processons… però una cosa és sentir-ho i una altra és veure-ho.
Així que ens vam dir que seria bonic conèixer en persona aquesta «petita meravella» i ens vam posar «en ruta» com una mena de caravana; teníem un bon «xerpa» que ens guiava i també la incertesa de descobrir si totes aquelles imatges eren realitat.
El viatge es va fer llarg, són moltes hores de carretera, encara que hi ha sempre algú que et diu: «Això no és res, en el meu temps eren 18 hores, i amb els cotxes de llavors!»
Quan vam arribar semblava un congrés de cotxes de Barcelona (i jo que pensava que ningú m’entendria!).
Totes les cases eren obertes per a nosaltres, érem molt benvinguts, a cada porta ens paraven per preguntar per algun familiar que vivia a Granollers, Canovelles…Ah!, i això sí, un gotet de «chimichurri» o uns quants «suspiros», o … qui sap quantes coses bones!.
Recordar el cap d’any passat és pensar en gent que t’obra la seva casa sense saber qui ets, és caminar per carrers on bufa un fort vent, és sopar un xai que el forner t’ha deixat coure al seu forn i que ha deixat un regalim d’oli al carrer, com per recordar el camí de tornada, és sortir a cantar caramelles de porta en porta, és cantar «suenan las campanas … din, don…» fins quedar sense veu, és recordar una gent que cuina «migas» com els àngels…
Són mil i un detalls que t’omplen d’agraïment i que et fan somriure quan recordes aquell petit poble que sembla de pessebre.